Ateneu Barcelonès.html |
| | | ca | | | de | | | en | | | es | | | fr | | | it | | | nl | | | no | | | pl | | | pt | | | ru | | | ro | | | fi | | | sv | | | tr | | | vo | | |
| |  |
L' Ateneu Barcelonès és una associació fundada a Barcelona el 1860 sota el nom d'Ateneu Català, amb Joan Agell com a president i Manuel Milà i Fontanals com a bibliotecari. Es fusionà el 1872 amb el Casino Mercantil Barcelonès i prengué el nom d'Ateneu Barcelonès.
Taula de continguts |
edita Història
Des d'un bon principi es guanyà un gran prestigi com a centre promotor de la cultura: celebrà conferències i exposicions; organitzà cursos; dotà premis (per als Jocs Florals i per a d'altres competicions); edità un Butlletí; acollí penyes artístiques o literàries, com la famosa de Joaquim Borralleras, de la qual sortí el Premi Crexells; aplegà una rica biblioteca (5 900 títols l'any 1877, 13.500 el 1887, 19.000 el 1892, 50.000 el 1921, 175.000 el 1969 i uns 400.000 el 1985, amb importants col·leccions de revistes i premsa diària), que durant molts anys fou la més viva i útil de Barcelona, que va créixer amb donatius com els de Frederic Rahola i Trèmols, vídua d'Oriol Martí, Joaquim Casas i Carbó i d'altres, i amb adquisicions com la de la col·lecció de Miquel Victorià Amer.
Alhora, exercí una notable influència en la vida pública catalana. Les personalitats més significatives del país n'ocuparen la presidència, entre d'altres, Josep Yxart i de Moragas, Josep Pella i Forgas, Àngel Guimerà (qui el 1895 va introduir el costum de fer els discursos en català), Valentí Almirall, Joan Josep Permanyer i Ayats, Lluís Domènech i Montaner, Bartomeu Robert, Ramon d'Abadal i Calderó, Joan Maragall, A. Martínez i Domingo, Pere Rahola, el comte de Lavern Pere Grau Maristany, Pompeu Fabra, Jaume Massó i Torrents, Pere Coromines, Ferran de Sagarra, Lluís Nicolau d'Olwer, Eduard Fontserè i Riba i Amadeu Hurtado i Miró. Els discursos inaugurals de curs, a càrrec sempre del president, constitueixen una magnífica aportació a la cultura catalana.
El 1903 s'hi van fundar els Estudis Universitaris Catalans, que van ser el bressol de la universitat catalana i de l'Institut d'Estudis Catalans.
Durant la guerra civil espanyola la biblioteca restà sota el control de la Direcció del Servei de Biblioteques Populars i esdevingué pública. El 1939 l'Ateneu reprengué les seves activitats amb intervenció de l'autoritat governativa en la designació de les juntes directives; des d'aleshores fou presidit, successivament, per Luys Santamarina, Pere Gual i Villalbí i Ignasi Agustí. El president Andreu Brugués inicià el període de democratització de l'Ateneu, i durant llur gestió s'aprovaren uns nous estatuts i s'acordà l'elecció dels presidents per votació dels socis i no per compromissaris com es feia des del 1860. La seu fou ampliada i reestructurada la seva seu el 1970-1971, i el 1981 fou declarada monument historicoartístic.
El gener del 2007 va rebre la Medalla d'Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona. El president és Oriol Bohigas i Guardiola.
edita La seu social
El Palau Savassona va ser construit l'any 1796 per Josep Francesc Ferrer de Llupià Brossa, baró de Savassona.
L'edifici ideat per a ser una casa senyorial sobre el model del palau gòtic amb les dimensions i l'ordenació pròpies del procés academicista neoclàssic. S'hi conserven cinc pintures de Francesc Pla, "el Vigatà", fetes per a decorar-ne els murs i sostres dels salons. L'edifici original ha tingut grans transformacions volumètriques i d'organització.
L'any 1906 va esdevenir la seu de l' Ateneu Barcelonès, després d'un llarg període de debats i litigis, i d'un esforç econòmic que va suposar una dura prova per a la capacitat i solvència de l'entitat. El projecte de reformes va estar en mans de l'arquitecte Josep Font Gumà i l'estudiant Josep Maria Jujol. Des d'aquell moment, el Palau Savassona ha esdevinguit la imatge física de referència de la institució i un dels seus principals actius.
L'edifici va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional segons el reial decret 476/1981 de 5 de febrer de 1981 i està inclòs en el Catàleg de Patrimoni de l'Ajuntament de Barcelona en categoria A.
edita La biblioteca
Fundada alhora que l'entitat, és, per la seva riquesa bibliogràfica, una de les més importants de Catalunya, a la primera fila dels de titularitat privada, i centre de referència per a investigadors i estudiosos, especialment pels seus fons representatius del segle XIX i primer terç del segle XX. Creada l'any 1861, no ha deixat de créixer i avui arriba als prop de 300.000 volums i gairebé 1.800 títols de revistes vuitcentistes i noucentistes, catalanes, espanyoles i europees.
Acabades les obres de restauració (de 2006 a 2008, finançades per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona i el Govern d'Espanya, sota la direcció dels arquitectes Manuel Brullet i Mateu Barba), la biblioteca és avui un centre d'estudi i investigació, adaptat a les noves tecnologies, a més de comptar amb importants fons patrimonials: unes 65.000 monografies anteriors al 1901, 800 manuscrits des del segle XIV, incunables, etc.
Els fons bibliogràfics i hemerogràfics històrics i patrimonials de l’Ateneu cobreixen la realitat catalana cultural, política i social i de pensament del segle XIX i el primer terç del segle XX, com la recepció estrangera a Catalunya. Per això, esdevenen una font imprescindible per a l’estudi de la realitat catalana fins a la segona meitat del segle XX. Els fons actuals se centren en l’àmbit de les Humanitats i reprenen l’impuls atorgat a la biblioteca en els seus orígens: cobreixen, doncs, un amplíssim espectre de l'actualitat cultural, artística i intel·lectual.
edita La música a l'Ateneu
L'Ateneu compta amb una secció de música que ha estat molt activa. Molts músics d'anomenada, des de Felip Pedrell als actuals, han estat socis de l'entitat. A la seva seu, a més, es donen nombroses concerts i actuacions. Especialment remarcable és el fet que a la seu s'hagin estrenat per primer cop algunes de les grans obres de la música catalana. Són habitualment obres per a solistes o petites formacions, que poden fer-se fàcilment en un auditori de dimensions petites, com és el de l'Ateneu.
Així, des de la seva fundació, l'Ateneu va oferir audicions musicals de diferents gèneres i amb diferents formacions musicals -cors, solistes, grups de cambra i orquestres--, tant al local propi com en audicions organitzades al Teatre Principal de Barcelona. A més, s'hi donaven conferències sobre temes musicals, com les que va fer F. Domènech Español sobre el Parsifal de Wagner el 1910.
Ja el 1861 s'hi va estrenar el Stabat Mater de Pere Tintorer. L'Orfeó Català va actuar a l'Ateneu en diverses ocasions: en 1895, en un important concert dedicat a Edvard Grieg, 1897, 1906...
El 14 de març de 1924, Ígor Stravinski visità l'Ateneu i hi donà un recital al piano, semi-públic, amb la soprano Mercè Plantada. Uns dies més tard va assistir-hi a un concert de sardanes que va fer-se als jardins, i on va quedar admirat per la música de Juli Garreta.
Entre 1931 i 1939 va ser lloc de reunió dels Compositors Independents de Catalunya (o Grup dels Vuit), grup de vuit músics d'avantguarda que va intentar la renovació de l'escena musical de Barcelona. En formaven part: Joan Gibert, Baltasar Samper, Manuel Blancafort, Ricard Lamote de Grignon,Robert Gerhard, Eduard Toldrà, Frederic Mompou i Agustí Grau.
A més de la majoria d'autors catalans (Mompou, Suriñach, etc.), hi han donat concerts, com a intèrprets, músics com Francis Poulenc (1948, 31 març) o Joaquín Rodrigo (1951).
- Algunes estrenes a l'Ateneu
- 1861, 31 de març: estrena del Stabat Mater de Pere Tintorer,
- 1942, 27 d'octubre: primera audició pública de "Damunt de tu només les flors", primera cançó (la més coneguda del cicle) de Combat del somni de Frederic Mompou, amb text de Josep Janès,
- 1945, 14 de juny: estrena de la versió completa, per a veu i piano, de les Cinco canciones negras de Xavier Montsalvatge amb textos de diferents autors. Les quatre primeres s'havien estrenat un mes abans al Palau de la Música Catalana.
- 1952, 12 de novembre: Quartet de Pedralbes, núm. 2, de Manuel Blancafort. Primera audició pública; en privat s'havia estrenat el 1950 a la casa de Josep Bartomeu.
- 1962, 15 de febrer: estrena d'Entre dues línies (7 peces fàcils per a piano), de Joaquim Homs. L'obra és de 1948 i s'havia estrenat només en part.
edita Enllaços externs
|
||||||||