Guerra civil espanyola.html |
| | | ca | | | de | | | en | | | es | | | fr | | | it | | | nl | | | no | | | pl | | | pt | | | ru | | | ro | | | fi | | | sv | | | tr | | | vo | | |
| |  |
|
||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||
.svg){kind=small}
La Guerra Civil Espanyola o Guerra d'Espanya, també anomenada segons els bàndols bel·ligerants Alçament Nacional (Alzamiento Nacional) i Rebel·lió Feixista va ser una contesa que es desenvolupà a Espanya entre el 17 de juliol 1936 i l'1 d'abril 1939, que va seguir al cop militar contra les institucions constitucionals de la República.
Taula de continguts |
edita Introducció
Vegeu també: Cronologia de la guerra civil espanyola
L'autoanomenat "bàndol nacional", amb l'ajuda dels feixismes italià i alemany, va aconseguir de conquerir tot el territori espanyol de l'anomenat "bàndol republicà", que rebien l'ajuda de la Unió Soviètica, del moviment internacional Comunista, i de les Brigades Internacionals. Mentre, les forces democràtiques internacionals es rentaren les mans amb el pretexte de no interferir en un assumpte intern.
Els "republicans" estaven composats des dels centristes que donaven suport a una democràcia liberal moderadament capitalista fins als comunistes i revolucionaris anarquistes. La seva base era principalment urbana sent especialment forta en les regions industrials del nord, sobretot a Catalunya i el País Basc, que a més buscaven una autonomia o fins i tot la independència del govern central de Madrid, una opció que va quedar oberta amb el govern republicà.
Els "nacionals", al contrari, tenien un suport més rural, més conservador, eren principalment catòlics, i estaven a favor de la centralització d'Espanya.
En el transcurs d'aquesta guerra civil, els futurs bel·ligerants europeus de la Segona Guerra Mundial es comencen a enfrontar més o menys directament: l'Alemanya d'Hitler i la Itàlia de Mussolini aporten el seu suport a Franco, la Unió soviètica de Stalin ven armes als republicans, tot buscant la presa de poder al si de la república. França i el Regne Unit escullen la neutralitat i no hi participen directament, però deixen que les Brigades Internacionals es comprometin del bàndol republicà.
Algunes de les atrocitats de la guerra -incloent-hi l'ús de la tàctica del terror contra els civils- presagiaven la Segona Guerra Mundial, encara que tant els denominats Nacionals com els Republicans confiaven de manera aclaparadora en la infanteria més que en l'armament pesat modern o en l'aviació. Tot i que la guerra va durar només tres anys, la situació política ja havia estat violenta durant els anys anteriors i continuà amb ajustos de comptes i una forta repressió en els anys posteriors. El nombre de víctimes encara no és clar i van des de 300.000 fins a 1 milió de persones segons les fonts, i desenes de milers d'exiliats. Moltes d'aquestes morts eren el resultat d'assassinats massius comesos per ambdós costats.
edita Antecedents
edita Elecció del Front Popular
De 1934 a 1936, la Segona República Espanyola era governada pel centre-dreta del Partit Republicà Radical, encapçalat per Alejandro Lerroux (malgrat el nom, els radicals eren una partit de classe mitjana moderada), a qui proporcionava suport parlamentari la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes, (CEDA). El govern de Lerroux intentava anul·lar la legislació social que s'havia aprovat en els anys previs, especialment pel que fa a la reforma agrària. Durant aquests anys, hi va haver vagues generals a València i Saragossa, conflictes als carrers de Madrid i Barcelona, i una revolta dels miners d'Astúries. Tots aquests escàndols, i la retirada del suport de la dreta obligà a Lerroux a convocar de nou eleccions el febrer de 1936.
Les eleccions foren guanyades per la coalició de partits d'esquerra Front Popular, amb un 34,3% dels vots, davant la CEDA, que aglutinava els partits de dreta amb un 33,2%.
La coalició que accedí al govern incloïa el Partit Socialista (PSOE), dos partits liberals (la Izquierda Republicana de Manuel Azaña i la Unión Republicana de Diego Martínez Barrio), i el Partit Comunista d'Espanya (PCE), així com els nacionalistes gallecs (ORGA) i catalans (ERC). Els nacionalistes del país basc oficialment no formaven part del Front, però hi simpatitzaven. El sindicat anarquista Confederació Nacional del Treball (CNT), instaven als seus membres a votar a favor del Front Popular en resposta a una promesa de campanya d'una amnistia pels seus militants empresonats.
El Partit Socialista es negà a participar en el nou govern. El seu líder Francisco Largo Caballero, aclamat com el "Lenin espanyol", excitava a les multituds a la revolució inevitable amb la intenció de destituir els liberals i els altres grups no-socialistes del gabinet. Els socialistes moderats com Indalecio Prieto condemnaven aquests tipus d'accions. Sense els socialistes, el president del govern elegit en minoria fou Manuel Azaña, un liberal que afavoria la reforma gradual respectant el procés democràtic. L'abril, el parlament reemplaçava el President de la República Niceto Alcalá-Zamora, un moderat que havia buscat la concòrdia entre tots els partits, per Azaña. Encara que la dreta també va votar per la substitució de Zamora, aquest esdeveniment inspirava als conservadors per abandonar la política parlamentària.
Azaña era l'objecte de l'odi intens de la dreta espanyola, que recordava el seu pas pel govern el el període 1931-1933. Especialment als generals espanyols els desagradava Azaña perquè havia tallat el pressupost de l'exèrcit i havia tancat l'acadèmia militar quan era ministre de guerra (1931). El monàrquic José Calvo Sotelo reemplaça a José María Gil-Robles com a portaveu de la CEDA al parlament.
La vida política des d'aquest moment i fins el començament de la guerra va ser molt apassionada. Cada bàndol defensava les seves idees d'una forma bel·ligerant i fins i tot de forma violenta, arribant al punt d'enfrontaments entre pistolers. Un dels principals motius que els revoltats van adduir van ser l'anticlericalisme del Front Popular cap a l'Església Catòlica, a la qual feien responsable de la majoria dels mals que tenia el país. Es van cremar o enderrocar esglésies, convents i altres edificis religiosos, i es va prohibir la Companyia de Jesús. Així mateix, també van cometre's excessos per part dels treballadors, que estaven farts de promeses durant el període anterior. Segons fonts oficials, 330 persones foren assassinades i 1.511 ferides greument; 213 intents d'assassinat, 113 vagues generals, i la destrucció de 160 edificis religiosos.
edita Morts de Castillo i Calvo Sotelo
El 12 de juliol de 1936, José Castillo, un membre del Partit Socialista i oficial de la Guàrdia d'Assalt que era un cos de la policia creat especialment per combatre la violència urbana, era assassinat prop de Madrid. L'endemà, el líder de l'oposició conservadora, José Calvo Sotelo, també era mort com a revenja per una unitat de la Guàrdia d'Assalt.
L'assassinat provocava sospites entre la dreta de la implicació governamental en l'acte. Calvo Sotelo havia protestat contra el creixent terror antireligiós, contra les expropiacions, i contra les reformes agrícoles precipitades, que considerava bolxevics i anarquistes. També va declarar que els soldats espanyols es veurien obligats a una revolta per Espanya i en contra de l'anarquia. Per contra, la líder dels comunistes, Dolores Ibárruri, coneguda com La Pasionaria, havia promès que el discurs de Calvo Sotelo seria el seu últim discurs a les Corts. Encara que els generals nacionals ja tenien avançat l'escenari d'una revolta, l'esdeveniment es veia com un catalitzador per al que va esdevenir.
edita Revolta militar nacionalista
El 17 de juliol de 1936, la rebel·lió conservadora, de la qual durant molt de temps tingueren por dins del govern del Front Popular, començava. Casares Quiroga, que havia succeït a Azaña com a president, tenia en les setmanes prèvies exiliats els oficials militars considerats sospitosos de conspiració, incloent-hi el general Manuel Goded Llopis i el general Francisco Franco, enviats a les illes Balears i a les Canàries, respectivament. Els dos generals immediatament prenien el control d'aquestes illes. Franco volava al Marroc, on prenia el control l'Exèrcit colonial d'Àfrica.
La revolta estava pensada per ser un cop d'estat ràpid, però s'allargava degut a què el govern era incapaç d'aturar-lo plenament i a què els rebels fracassaven en la presa de posició de totes les ciutats.
Les casernes queien al dia següent amb molta carnisseria. A Barcelona, els anarquistes s'armaven i, juntament amb la Guàrdia Civil i la Guàrdia d'Assalt, derrotaven els rebels. El general Goded, que arribava de les illes Balears, era capturat i empresonat al vaixell-presó Uruguay fins a ser jutjat per un jutjat militar i condemnat a mort; fou executat per afusellament, al castell de Montjuïc, el dia 12 d'agost[1]. Els anarquistes controlarien Catalunya i Aragó durant molts mesos. Els Republicans s'aferraven a València i controlaven gairebé tota la costa mediterrània i l'àrea central als voltants de Madrid. Els Nacionals prenien la majoria del nord-oest a part d'Astúries i el País Basc i una àrea del sud que incloïa Cadis, Huelva, Sevilla, Còrdova, i Granada; la resistència en algunes d'aquestes àrees portà a fortes represàlies.
edita Faccions en la guerra
El general monàrquic José Sanjurjo era la figura visible de la rebel·lió, mentre que Emilio Mola era el segon en el comandament i el principal planificador. Aquella primavera, Mola començava seriosament la planificació, però el general Francisco Franco dubtava la seva participació fins a primers de juliol. Franco era clau a causa del seu prestigi com un anterior director de l'acadèmia militar i l'home que aturava la revolta socialista de 1934. Advertits d'un cop militar imminent, es comencen a posar barricades a les carreteres el 17 de juliol. Franco evità ser capturat agafant un remolcador cap a l'aeroport. Des d'allà volava al Marroc, on prenia el comandament de l'exèrcit colonial. Sanjurjo moria en un accident d'avió el 20 de juliol, deixant la divisió del comandament entre Mola al nord i Franco al sud. Franco era escollit comandant global en una reunió de generals a Salamanca el 21 de setembre.
Els participants actius en la guerra cobrien la gamma sencera de les posicions polítiques i ideologies d'aquell temps.
Al costat de la República s'hi trobaven les forces nacionalistes basques i catalanes, els socialistes, els comunistes, els anarquistes i alguns sectors liberals. Els suports republicans provenien sobretot dels treballadors urbans, de la majoria dels camperols i de bona part de la classe mitjana il·lustrada, especialment els propietaris dels petits comerços.
El bàndol franquista (que no proposava re-instaurar la monarquia, i per tant no pot denominar-se "monàrquic" en contraposició a "republicà") incloïa els carlins i monàrquics, nacionalistes espanyols, feixistes de la Falange, catòlics, la majoria dels conservadors i liberals monàrquics, la majoria del clergat catòlic, i els catòlics practicants (tret de Catalunya i del País Basc) en gran part moguts per la persecució durant els anys de governs d'esquerres i les primeres setmanes després del cop, alts càrrecs de l'exèrcit, la majoria dels grans terratinents, i els grans empresaris. Un dels principals motius reclamats pels nacionals era afrontar l'anticlericalisme del règim republicà i defensar els catòlics i l'Església Catòlica, que creien que estava sent perseguida degut al seu tradicional suport a la monarquia i que molta gent dels partits d'esquerra culpaven dels mals del país.
edita Implicació estrangera
Al començament de la guerra el Banc d'Espanya tenia la quarta reserva d'or més gran del món, que servirien per pagar importacions de béns essencials i armament per la República, encara que alguns béns serien congelats pels governs francesos i britànics. L'abast d'implicació estrangera en el conflicte ha portat a alguns comentaristes (sobretot Paul Preston) a veure'l com a part d'una Guerra Civil europea.
- Democràcies europees: Encara que el govern britànic es proclamava neutre, els seus diplomàtics a Espanya instaven suport al bàndol Nacionals donat que el republicà era controlat per comunistes, anarquistes i socialistes revolucionaris en la seva gran majoria. A més, congelava tots els béns espanyols, afectant principalment el costat republicà doncs el govern havia transferit les seves reserves d'or a la Gran Bretanya pel seu manteniment segur al començament de la guerra. De manera semblant, l'embargament d'armes anglofrancès colpia desproporcionadament als republicans, mentre que els nacionals portaven les seves d'Itàlia i Alemanya. L'últim president Republicà, Juan Negrín, tenia l'esperança que un brot general de guerra a Europa imposaria a les potències europees (principalment Gran Bretanya i França) d'ajudar finalment la República, però la Segona Guerra Mundial no començaria fins a mesos després que el conflicte espanyol hagués acabat. En el fons ni la Gran Bretanya ni França no van intervenir significativament. La Gran Bretanya proveïa de menjar i medicaments a la República, però dissuadia activament al govern francès de Léon Blum de proveir d'armes a l'exèrcit republicà.
- Feixismes europeus: Tant la Itàlia feixista de Benito Mussolini com l'Alemanya nazi d'Adolf Hitler violaven l'embargament i enviaven tropes (Cos de tropes voluntàries i Legió Còndor), avions i armes per donar suport als militars sublevats. La contribució italiana era d'uns 60.000 efectius en el moment culminant de la guerra, i la implicació ajudava a augmentar la popularitat de Mussolini entre els catòlics italians. El 27 de juliol de 1936 el primer esquadró d'avions italians arriba a Espanya.Alemanya utilitzava la guerra com a zona de proves del seu modern armament pesat i aviació. Una mostra en són el caça Messerschmitt Me-109 i el bombarder Junkers Ju 52.
- Unió Soviètica: A causa de l'embargament d'armes anglofrancès, el Govern de la República només podia rebre ajut i adquirir armes a la Unió Soviètica, que eren a una distància molt considerable i en recessió econòmica. A més a més, la coincidència ideològica entre els governants de la República i el règim soviètic feia aquesta l'opció més atractiva. Aquestes armes incloïen 1.000 avions, entre ells caces Polikarpov I-15 i I-16, 900 tancs, 1.500 peces d'artilleria, 300 cotxes blindats, centenars de milers de petit armament, i 30.000 tones de munició, una part de la qual era defectuosa. Per pagar aquests armaments els republicans utilitzaren la major part de les reserves d'or, que va ésser entregada per funcionaris de segon orde del Banc d'Espanya sense autorització per fer-ho. La Unió Soviètica també enviava uns 2.000 militars al bàndol republicà, principalment tripulació de tancs i pilots, que participaren de manera activa en el combat. Tanmateix, Stalin va reprimir aquells elements republicans que eren hostils a la Unió Soviètica (p. ex. l'antiestalinista POUM), i també feia un esforç conscient per limitar la implicació soviètica en la lluita en un intent de romandre en bons termes diplomàtics amb França i Gran Bretanya.
- Mèxic també va ajudar als republicans proporcionant rifles i menjar durant la guerra.
- Voluntaris internacionals: Voluntaris de molts països arribaven per lluitar a Espanya, la majoria d'ells en el costat republicà i integrats a les Brigades Internacionals organitzades pel Komintern. Es calcula que prop de 60.000 homes i dones col·laboraren amb les Brigades Internacionals, incloent-hi els combatents que constituïren 7 Brigades fins a la seva retirada a finals del 1938. Altres voluntaris lluitaren com a membres de les milícies de la CNT i el POUM. També hi havien unes quantes tropes de voluntaris d'altres nacions que lluitaven amb els Nacionals, com els irlandesos Blueshirts comandats per Eoin O'Duffy, incloent intel·lectuals catòlics romàntics com el poeta Roy Campbell. Encara que aquests voluntaris, principalment catòlics, venien d'arreu del món (incloent-hi Irlanda, Brasil, i els USA), no es van fer tan famosos com els que lluitaven en el costat republicà, i eren generalment menys organitzats.
Espanya esdevenia una causa cèlebre per a la intel·lectualitat que s'inclinava a l'esquerra del món occidental (i per la Revolució Soviètica), i molts artistes i escriptors prominents ingressaven al servei de la República. També, atreia un gran nombre d'homes estrangers de classe obrera, per a qui la guerra oferia no solament una aventura idealista per promoure el comunisme sinó també una evasió de la desocupació postdepressió. Entre els estrangers més famosos que van participar en el costat de la República hi havia Ernest Hemingway, que escrivia Per a qui toquen les campanes? i especialment George Orwell, que escrivia les seves experiències en el llibre l'Homenatge a Catalunya, La revolta dels animals i 1984. La tercera part de la trilogia autobiogràfica del poeta Laurie Lee (Un Moment de Guerra) també es basa sobre les seves experiències a la Guerra Civil. El metge canadenc Norman Bethune utilitzava l'oportunitat per desenvolupar tècniques especials de medicina en el camp de batalla. Com a visitant informal, Errol Flynn utilitzava un informe fals de la seva mort al front per promoure les seves pel·lícules.
Malgrat l'actitud predominantment esquerrana de la comunitat artística, uns quants escriptors prominents com Ezra Pound, Gertrude Stein, i Evelyn Waugh estaven de la part de Franco.
Des del principi els denominats nacionals van rebre un suport important d'algunes empreses americanes. La Companyia Vacuum Oil Company Tanger, per exemple, es negava a vendre als vaixells republicans i la companyia Texas Oil Company proveïa a crèdit de gasolina a Franco fins al final de la guerra. Molts d'aquests països estaven aterrats de la violència practicada pels anarquistes i les milícies del POUM i per la influència estalinista sobre el govern republicà que eren coneguts a través de la premsa internacional. Les represàlies, els assassinats i unes altres atrocitats a les zones rebels no eren tan àmpliament publicats.
La Guerra Civil Espanyola era també un exemple de guerra total, on el bombardeig de la ciutat basca de Guernica per la Legió Còndor, com descriu Pablo Picasso al seu Guernica, presagiaven els episodis de la Segona Guerra Mundial.
Durant la guerra, les autoritats dels dos bàndols portaven a terme l'evacuació dels nens. El govern republicà va enviar-los a Gran Bretanya, Bèlgica, la Unió Soviètica i a altres països europeus. Alguns foren retornats a les seves famílies després de la guerra, però els que s'enviaren a la Unió Soviètica amb famílies comunistes, experimentaren la Segona Guerra Mundial, el règim soviètic, i a finals del segle XX la caiguda de la Unió Soviètica. El govern del bàndol nacional de Franco també evacuava els nens, dones i gent gran de les zones de guerra. Els camps de refugiats per a aquells civils nacionalistes s'instal·laven a Portugal, Itàlia, Alemanya, els Països Baixos i Bèlgica.
edita La guerra
edita 1936
La guerra comença el dia 17 de juliol a les 17 hores, quan l'exèrcit d'Àfrica es rebel·la contra el govern nacional sortit de les urnes. L'endemà, 18 de juliol, va estendre's a nombrosos cossos de l'exèrcit a la Península, malgrat que molts soldats pensaven que anaven a defensar la República, als quals es van unir la majoria de la Guàrdia Civil, quedant la Guàrdia d'Assalt en general fidel al govern de la República.
En els primers dies de la guerra, més de 50.000 persones que es trobaven en el costat equivocat de les línies eren assassinades o executades poc després. Els números eren probablement comparables en els dos bàndols. En aquests paseos (passeigs), que era com s'anomenaven les execucions, les víctimes eren portades per gent armada des dels seus refugis o presons per dispara-los fora de la ciutat. Probablement la víctima més famosa d'aquests dies va ser el poeta i el dramaturg Federico García Lorca. El brot de la guerra proporcionava una excusa per passar comptes entre enemistats de llarga durada. Aquesta pràctica es va estendre durant la guerra a les àrees conquerides. Fins i tot dins d'un mateix poble, els dos bàndols cometien assassinats.
Qualsevol esperança d'un final ràpid de la guerra es va perdre el 21 de juliol, quan els nacionalistes capturaven la principal base naval espanyola a Ferrol. Això fomentava a les nacions feixistes d'Europa d'ajudar a Franco, que ja havia contactat el dia anterior amb els governs d'Alemanya nazi i de la Itàlia Feixista. Les forces nacionalistes de Franco aconsegueixen una altra gran victòria el 27 de setembre acabant amb el setge a l'Alcàsser de Toledo.
Una guarnició nacionalista sota les ordes del coronel Moscardó havia aguantat l'Alcàsser en el centre de la ciutat des del començament de la rebel·lió, resistint durant mesos contra milers de tropes republicanes que envoltaven completament l'edifici aïllat. La incapacitat de prendre l'Alcàsser era un cop seriós pel prestigi militar de la República, es considerava inexplicable en vista de la seva superioritat numèrica en aquella zona. Dos dies després de trencar el setge, Franco es proclamava Generalísimo (Generalíssim) i Caudillo (Cabdill) per unificar a la força els diversos elements falangistes, carlins, reialistes en el bàndol denominat nacional.
L'octubre, els nacionals iniciaven la batalla de Madrid, una important ofensiva cap a Madrid, arribant-hi a primers de novembre i entrava a la ciutat el 8 de novembre. El govern republicà fugia des de Madrid fins a València, fora de la zona de combat, dos dies abans, el 6 de novembre, la qual cosa el va a fer més impopular entre la gent. Tanmateix, l'atac dels nacionals contra la capital era rebutjat en una ferotge batalla entre els dies 8 i 23 de novembre. Un factor decisiu en la defensa dels republicans fou l'arribada de 3.000 membres de les Brigades Internacionals. Havent fracassat l'atac terrestre, els nacionals començaren els bombardejos de Madrid des de l'aire. En els següents dos anys, es munten dues grans ofensives per intentar encerclar Madrid a la Batalla del Jarama, el gener i febrer, i la Batalla de Guadalajara al març, i els republicans intenten encerclar els nacionals a la Batalla de Brunete.
El 18 de novembre, Alemanya i Itàlia oficialment reconeixien el règim de Franco[2], i el 23 de desembre, arribaven a Cadis els primers "voluntaris" italians per lluitar al costat dels nacionalistes[3].
edita 1937
Que les seves files estigueren ben inflades per tropes italianes i soldats espanyols provinents des del Marroc (molts d'ells musulmans), Franco feia un altre intent de capturar Madrid entre el gener i febrer de 1937, però fracassava una altra vegada.
La ciutat de Màlaga es prenia el 8 de febrer. El 7 d'abril la Legió Còndor Alemanya proveïda amb Heinkel He 51 biplans arribaven a Espanya; el 26 d'abril bombardejaven la ciutat de Guernica al País Basc; dos dies més tard, els homes de Franco entren a la ciutat.
El maig de 1937 es produeixen a Barcelona els coneguts com Fets de Maig, incident que enfronta CNT i POUM amb PSUC, PCE i Estat Català.
Després de la caiguda de Guernica, el govern republicà contraataca amb eficàcia creixent. El juliol, feien un moviment per recobrar Segòvia, obligant Franco a traslladar tropes fora del front de Madrid per aturar el seu avenç. El general Mola, el segon en el comandament després d’en Franco, moria el 3 de juny en un suposat accident d'aviació i a primers de juliol, malgrat la caiguda de Bilbao el juny, el govern republicà llançava una forta contraofensiva a l'àrea de Madrid, als voltants de la població de Brunete, que els nacionalistes refusen amb dificultat.
Després d'aquest incident, Franco recobrava la iniciativa, envaint Aragó l'agost i més tard prenent la ciutat de Santander. Dos mesos d'amarga seguida batalla i, malgrat la dura resistència asturiana, Gijón queia a finals d'octubre.
Mentrestant, el 28 d'agost, el Vaticà reconeixia Franco (possiblement sota pressió de Mussolini), i al final de novembre, amb els nacionals que s'acostaven a València, el govern es desplaçava una altra vegada per anar a Barcelona.
edita 1938
La batalla de Terol va ser una confrontació important entre nacionalistes i republicans pel control de la ciutat, la qual pertanyia al republicans al començament de la batalla, però els nacionalistes la conquerien el gener. El govern republicà llançava una ofensiva i recobrava la ciutat, però finalment els nacionalistes la recuperaven definitivament el 22 de febrer. Una vegada presa la ciutat, els revoltats van iniciar una forta ofensiva sobre Aragó i Castelló, amb l'objectiu de dividir en dos les zones controlades pel govern. El 14 d'abril, la IV Divisió de Navarra dels nacionalistes arriba al Mar Mediterrani[4]. El govern va intentar demanar la pau el maig, però Franco va exigir que la rendició fos incondicional, i la guerra continuà.
El govern va continuar llançant una campanya per reconnectar el seu territori en la Batalla de l'Ebre, que s'allargà des del 24 de juliol fins al 26 de novembre. La campanya militarment va ser un èxit, però era fatalment minada per l'apaivagament francobritànic davant Hitler a Munic. La concessió de Txecoslovàquia destruïa els últims vestigis de moral republicana acabant tota esperança d'una aliança antifeixista amb les grans potències. La retirada de l'Ebre determinava el resultat final de la guerra. Vuit dies abans de l'any nou, Franco colpejava llançant forces massives per la invasió de Catalunya, en la Batalla per Barcelona.
edita 1939
Els Nacionals conquerien la resta de Catalunya en una campanya durant els primers dos mesos de 1939. (Lleida estava en mans del nacionalistes des del 4 d'abril de 1938).
- Tarragona queia el 14 de gener
- Barcelona davant el general Yagüe sense resistència, el 26 de gener
- Girona el 5 de febrer.
Cinc dies després de la caiguda de Girona, els últims combatents del bàndol republicà a Catalunya eren derrotats.
El 7 de febrer el govern republicà abandona Espanya. El president de la República, Azaña, dimiteix davant Martínez Barrio (president de les Corts Espanyoles). Ningú és designat per a substituir-lo.
El 27 de febrer, els governs del Regne Unit i França reconeixien el règim de Franco.
Només Madrid i alguns altres baluards romanien forces governamentals. Per part del Consejo Nacional de Defensa (Consell Nacional de Defensa) es planteja vàries vegades una rendició demanant concesions a Franco, que les rebutja exigint una rendició incondicional.
Al març hi ha un colp anti-comunista a Madrid promogut pel Coronel Casado sensible al rebuig que generaven entre la població i contra els dirigents que eren fora de la legalitat i la Constitució de la II República. Hi ha enfrontaments als carrers de Madrid entre comunistes i part de l’exèrcit republicà fidel al Consejo de Defensa de Casado i Besteiro.
El 28 de març, Madrid es rendia. Dies després ho fan València, Alacant, Múrcia i Almeria sense resistència, tot i que havien continguts als nacionals a la vora de dos anys. L'acabament de la guerra es proclamava el dia 1 d'abril, quan tot el territori espanyol tornava a ésser governat per un únic govern.
Després del final de la guerra, hi hagué dures represàlies contra els vençuts, especialment contra els catalans i bascos, s'empresonaren milers de republicans i entre 10.000 i 30.000 foren executats. Molts pogueren fugir a l'estranger, especialment a França i Mèxic.
edita Posició internacional
Tot i que de bell antuvi els països democràtics d'Europa, devastats per la recent Primera Guerra Mundial, van fer costat a la República constitucional, aviat trobaren l'excusa per concentrar-se en la seva reconstrucció. El 1938, el Comitè de No-intervenció ordenà la retirada de les Brigades Internacionals i el 23 de setembre es retiraven, rentant-se les mans amb el pretext de no interferir en un afer intern i tancant els ulls als ajuts dels feixismes italià i alemany al cop militar contra les institucions constitucionals.
El conflicte fou denunciat pel President de la República, el Doctor Negrín el 21 de setembre de 1938 a la Societat de les Nacions, que condemnà el cop militar, però no va atendre les peticions d'ajut. A la primera Conferència Internacional de les Nacions Unides (San Francisco, 1945) la Generalitat de Catalunya a l'exili va tornar a exposar la situació de Catalunya. Per la vinculació del règim franquista amb els règims feixistes que havien estat derrotats en la Segona Guerra Mundial, Espanya fou rebutjada com a membre de la ONU el mateix any 1945, i no fou acceptada fins a 1955[5].
El 12 de desembre de 1946 la 50ena sessió plenària de les Nacions Unides recomana que el Govern feixista de Franco, calcat als de Hitler i Mussolini sigui exclòs com a membre de les Nacions Unides i demana la retirada immediata dels ambaixadors a Madrid, fins que no es constitueixi un nou Govern acceptable [6]
edita Vegeu també
edita Referències
|
|||||
edita Enllaços externs
- Mapa de les foses de la Guerra Civil a Catalunya
- Històries de Catalunya: Els fets de maig de 1937
- Històries de Catalunya: L'esclat de la Guerra i la revolució
- Històries de Catalunya: La dona abans i després de la Guerra Civil
- La Cucaracha (Música de la Guerra Civil)
- (anglès) La Guerra Civil espanyola, per George Orwell
- (anglès) UN General Assembly Resolution 39(I) on the Spanish Question
- Fotografies dels bombardeigs del la Guerra Civil a Catalunya i al País Valencià
- (anglès) The Spanish Revolution, 1936-1939
- (castellà) Video dels primers dies de la Guerra Civil a Barcelona
- Vídeo de l'homenatge pòstum a Carles Fontserè.
- nopasaran36 Guerra Civil Espanyola en català, 1936-1939, fotos videos ...
edita Bibliografia
- ALPERT, Michael. El Ejército Popular de la República, 1936-1939. ISBN 978-84-8432-905-3.
- PRESTON, Paul. Guerra Civil Espanyola. Editorial Base, 2006. ISBN 84-85031-61X.
.svg){kind=small}
